Los diarios de Stefan Zweig comprenden cerca de treinta años de la vida del escritor, y por su espontaneidad son un documento irremplazable, además de un gran contrapunto a su autobiografía El mundo de ayer. Las páginas de este volumen, a menudo dictadas por la urgencia del momento pero tan lúcidas como sus textos más elaborados, nos descubren el día a día del escritor en Viena, París, Zúrich o Berna—donde cultivó la amistad de otros intelectuales, como Émile Verhaeren, Romain Rolland y Rainer Maria Rilke—, o la fascinación que le produjeron dos ciudades americanas como Nueva York y Río de Janeiro. Pero también nos revelan el íntimo horror que supuso para Zweig la Gran Guerra y, dos décadas después, la deriva totalitaria y antisemita del continente y el ascenso del nazismo, que lo empujaron a buscar desesperadamente un refugio lejos del descorazonador hundimiento de Europa. Estos diarios nos brindan una vez más la voz del gran cronista del mundo de ayer, que en muchos momentos parece seguir revelándonos el de hoy y tal vez incluso el del mañana.

Els dietaris de Stefan Zweig comprenen prop de trenta anys de la vida de l’escriptor, i per la seva espontaneïtat són un document irreemplaçable, a més d’un gran contrapunt a la seva autobiografia, El món d’ahir. Les pàgines d’aquest volum, sovint dictades per la urgència del moment, però tan lúcides com els seus textos més treballats, ens descobreixen el dia a dia de l’escriptor a Viena, París, Zuric o Berna—on va cultivar l’amistat d’altres intel·lectuals, com ara Émile Verhaeren, Romain Rolland i Rainer Maria Rilke—, o la fascinació que li van produir dues ciutats americanes com Nova York i Rio de Janeiro. Però també ens revelen l’íntim horror que va suposar per a Zweig la Gran Guerra i, dos dècades més tard, la deriva totalitària i antisemita del continent i l’ascens del nazisme, que el van empènyer a buscar desesperadament un recer lluny del descoratjador ensorrament d’Europa. Aquests dietaris ens ofereixen un cop més la veu del gran cronista del món d’ahir, que en molts moments sembla continuar revelant-nos el d’avui i potser fins i tot el de demà.

Erasme de Rotterdam, la primera persona «a adquirir consciència d’europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l’ideal humanístic», va ser, gràcies a la seva crítica de la teologia cristiana i de l’Església catòlica, un veritable pioner de la Reforma. Tanmateix, quan catòlics i protestants van provar de guanyar·lo a la seva causa en la disputa religiosa que enfrontava Luter i el papa, el que probablement fou l’intel·lectual més insigne del seu temps va evitar prendre partit en el conflicte que amenaçava d’ensagnar el continent. En aquest assaig extraordinari, publicat originalment el 1934, Stefan Zweig, profundament afligit per la deriva totalitària que havia pres l’Europa del seu temps, relata la vida d’Erasme amb la simpatia d’un esperit afí, d’algú que obvia els cants de sirena dels radicalismes i aixeca la veu en els moments més convulsos precisament per reivindicar el valor de la paraula, la raó i la concòrdia.

Bajo el título de Sendas Equívocas se reúnen en este volumen tres novelas cortas de Stefan Zweig: Historia de un crepúsculo, Subversión de los sentidos y Ocaso de un corazón, menos conocidas, quizás, que otras piezas suyas como El jugador de ajedrez, Carta de una desconocida o Amok, pero no inferiores en calidad. El formidable pulso narrativo de Zweig le permitió lograr dar vida en sólo unas pocas páginas a momentos representativos, «estelares», de la historia de la humanidad, lo que él llamó «miniaturas históricas». Los presentes relatos son también, de algún modo, delicadas y minuciosas «miniaturas» novelescas, de leve extensión pero no menos sutiles y complejas que sus obras mayores.

L’Erika Ewald és una professora de piano que sempre ha viscut una existència grisa i monòtona, mancada d’amor i d’alegria. Fins que coneix un dia un jove violinista amb qui comparteix vocació i interessos. Conversen sobre art i literatura, toquen Chopin plegats, passegen per la Viena més esplèndida... però és segur que esperen el mateix d’aquesta relació tan pura?

Stefan Zweig escribió esta obra de teatro entre la primavera de 1915 y principios de 1917, en plena Primera Guerra Mundial. Pacifista acérrimo, escogió la figura de Jeremías, el profeta judío que predicaba en vano, para encarnar el trágico papel del «derrotista», como tildaban los enardecidos patriotas partidarios del conflicto bélico a aquellos que, como Zweig, defendían la importancia de llegar a un entendimiento entre las naciones. El autor plasmó en Jeremías—una de sus obras más personales—los ideales humanistas que defendió durante toda su vida.